dijous, 7 de juliol de 2011

Llavors en Frodo besà en Merry i en Pippin i després en Sam i va pujar a bord; i les veles foren hissades i bufà el vent i el vaixell lliscà avall lentament per aquell gran estuari gris; i la resplendor d'aquell flasconet de Na Galàdriel que duia en Frodo centellejà i s'apagà. I el vaixell s'endinsà cap a l'Alta Mar i es perdé en l'Oest, fins que, a la fi, una nit de pluja, en Frodo va percebre una fragància dolça a l'atmosfera i sentí com un so de càntics que arribaven per damunt l'aigua. I aleshores li semblà que, com al somni a casa d'en Bombadil, la cortina grisa de la pluja esdevenia un cristall argentat i s'obria i atalaià ribatges blancs i, després, un distant país verd que l'alba ràpida il·luminava.

Per a en Sam, però, aturat allà a les Rades, el vespre s’enfosquí fins a l’obscuritat total; i en esguardar cap a la mar grisa, només va veure una ombra damunt les aigües que de seguida es va perdre cap a l’Oest. Va romandre allí plantat fins ben entrada la nit, escoltant només el sospir i el mormoleig de les onades a la costa de la Terra Mitjana, i el seu so li quedà profundament clavat al cor. Tenia en Merry i en Pippin al costat, però ells dos també estaven silenciosos.

J.R.R. Tolkien, El Senyor dels Anells, III, p.437-438